Cartell publicitari de la campanya de la Fundació Lecxit
No sé si preguntéssim als adults la seva comprensió de l’Alícia què ens dirien. Naturalment tot depèn de què vulgui dir el terme entendre. Una cosa és poder descriure què li passa a aquella pobra nena -cau per un forat, es fa gran, petita, cau a una bassa, té fred, perd la memòria i mil tràngols més- i l’altra cosa és comprendre com és que li passa, cosa que el llibre no ens explica: no diu els perquès dels fenòmens.
La Fundació ha triat com a element publicitari de la seva campanya de lectura una Alícia clàssica -clàssica des de Disney 1951- a un gabinet d’un psicòleg o psiquiatre, on l’Alícia, amb una tassa probablement de te -i neta, no com les del berenar de bojos- parla sobre el problema de veritat, que és és quan no t’entenen. En aquest títol es barreja el fet que no t’entenguin a tu com a persona, i que unes terceres persones no entenguin el llibre del qual formes part.
Carroll no diu que l’Alícia anés mai al psiquiatre. La psiquiatria era una branca mèdica que s’estava desenvolupant per aquelles dates [+] , però en canvi s’ha definit mèdicament la síndrome d’Alícia al País de les Meravelles [+]. Aquesta síndrome fou descrita per primer cop el 1952 pel psiquiatra C.W.Lippmann , i el 1955 Todd li va donar el nom de dismetròpsia [+].. És un quadre que inclou al·lucinacions visuals, percepcions alterades de les formes, amb noms tan magnífics com macròpsia (veure les coses més grans del que són), micròpsia (veure-les més petites), teleòpsia (veure-les llunyanes), peliòpsia (les imatges s’acosten), zoopsia (percepció d’animals), akinetopsia (pèrdua de percepció del moviment dels objectes), micro i macrosomatognosi (veure els propis membres més petits o més grans que el que són), dualitat somatopsíquica (tenir dos cossos propis), palinopsia (veure imatges múltiples), acromatopsia (perder la percepció dels colors), prosopagnòsia (no reconèixer les cares), i distorsió del sentit del temps. Els pacients són conscients de que tot són ilusions. Haurem reconegut moltes de les coses que li passen a l’Alícia al país de les Meravelles…
I aquí ve la cosa més interessant, per als aliciòfils: aquesta síndrome sembla afectar més freqüentment les persones que pateixen migranyes… i Carroll patia migranyes des de 1865, segons que es detecta de les anàlisis de les il•lustracions de la revista Mischmasch que editava de forma manuscrita. I això era a l’època que escrivia la primera Alícia, la dels canvis de mida. Més endavant, als seus diaris cap al 1885, reconeix explícitament les seves migranyes, Per això, hi ha diversos especialistes que afirmen que tot el món del país de les meravelles no és més que la plasmació literària de les visions que Carroll patia durant els seus episodis de migranya i d’insomnis… Altres, en canvi,afirmen que eren alucionacions derivades d’alguna ingesta del fong Amanita muscaria, però no hi ha cap evidència directa de que ho fes.
Les dades clíniques diuen que entre 1955 i 2015 hi ha hagut al món, reconeguts com a tals a les revistes científiques, 169 casos de síndrome de l’Alícia, la gran majoria en pacients de menys de 18 anys. I se sospita que només són una petita part dels casos reals, perquè encara no hi ha paràmetres acceptats internacionalment, ni dades epidemiològiques suficients.
Però, en el cine, l’Alícia sí que va anar al psiquiatra. A la pel•lícula de James Bobin de 2016 “Alice through the looking-glass” comentada al blog [+], just al començament porten Alícia a un hospital psiquiàtric a petició del seu promès Hamish. Un tal doctor Bennett li diagnostica histèria femenina. Aquest era un diagnòstic típic del segle XIX, i es tractava… bé, veieu l’enllaç [+],. Suggereixen a la mare de l’Alícia un tractament molt potent. Però quan intenten injectar-li, l’Alícia es rebel•la, se li clava l’agulla a Hamish i Alícia escapa…
I ara que se’ns ha escapat, l’Alícia no tornarà al blog fins el 10 de gener. Bones festes !
